1609-2009...

2009-03-17T09:53:00.000-07:00

Parlem de macrocefàlia quan, per exemple, la capital d'un país és molt gran en relació a la resta del territori. Tot i que, a priori, s'allunyi del tema, crec que aquest concepte pot servir-nos per fer una metàfora entre la web del del IV Centenari de l'expulsió dels moriscos i l'esdeveniment en si. Tan de bo m'equivoqui, però la gran feina acurada que hi ha al darrere d'aquest indret cibernètic no és dimensionat en relació a la celebració o, si més no, amb el ressò d'aquesta.

Personalment, tinc la sensació que la pàgina web és un espai elitista per als amants de la temàtica que és directament proporcional a l'elitisme de la celebració de l'escomesa.
Tanmateix, per aquells que hem tingut la sort de topar-nos amb aquest aniversari, la web sacia per complet la set morisca.

Passos per Granada, passos per la Història...

2009-03-04T04:57:00.001-08:00

Els fats em van dur fa no gaire a Granada. Durant els darrers dies d'exàmens, entre línia i línia dels apunts, vaig aconseguir dibuixar la silueta d'una ciutat forjada segons el meu criteri. Una ciutat de la qual no en tenia cap imatge però que em semblava d'allò més familiar: els seus carrers estrets plens a vessar de gent que entrava i sortia de les teteries, places amarades de l'olor d'alguna flor de nom impronunciable, els gitanos caminant amb la guitarra sota del braç amb el cap ben alt i aires castissos i, per algun fet concret que encara desconec, un alè de poble ancorat en el passat.

De la mateixa manera que tendim a prejutjar les persones quan les veiem per primera vegada, la nostra entrada per la Gran Vía de Colón em va obligar a prejutjar Granada. Des de l'enorme rojigualda que hi havia al costat de la parada d'autobús, els meus ulls tan sols apreciaven un enorme eix comercial presidit per cases senyorials posteriors a la Granada que jo havia imaginat. Tanmateix, l'esperança és l'últim que es perd, i en els ulls de les persones que ens creuavem pel carrer alguna cosa em deia que em quedava molt per descobrir.

Com si es tractés d'un conte, la Granada que jo havia creat en pensaments tan sols es trobava en el moment en que descobries un carrer i no sabies com hi havies anat a parar. Quan l'única manera de trobar el camí era seguir perdent-te. I aleshores sí: em vaig retrobar per primera vegada amb el Paseo de los Tristes, la calle Elvira i més tard, l'Albayzín.

Sens dubte va ser a l'Albayzín on vaig reconèixer la meva Granada. La seva familiar, tot i que desconeguda, gent, les seves olors i la vida que floria entre els còdols del riu Darro que cobrien el carrer. En l'aire es respirava soleá, mestissatge, flamenc i un alè de poble ancorat en el passat. I l'Alhambra em confirmava aquesta evidència.

Un parell de dies més tard, i ja de camí de l'Alhambra, les pedres em xiuxiuejaven el principi d'una història que em traslladava a temps pretèrits. Em parlaven de la que el segle XV va ser la ciutat més gran d'Europa, de les seves excel·lències i de cercles viciosos. De l'esplendor del Regne de Granada i del coneixement que s'hi coïa. Les entranyes de l'Alhambra es van convertir, per a mi, en un viu retrat d'aquella història i refer els passos d'aquells peus que algun dia l'havien trepitjat me'n feien sentir protagonista.

Però aquesta història subscrita en la Història que tant m'havia captivat en un principi, va començar a amargantejar quan, en alçar el cap, vaig descobrir el palau de Carles V.
I això tan sols va ser el principi del meu salt al buit per acabar caient al terra de la dura i resignant Història. La Reconquesta, l'expulsió dels moriscos, el pas de la llum a la tenebra...
Aleshores va ser quan el Reis Catòlics i el Cardenal Cisneros van passar-me per davant per tal de prendre'm tot el protagonisme.

"Quan el vostre cavall fa alguna desgràcia no tireu mà de l'espasa per a matar-lo, abans li doneu una palmada a les cuixes, i li tireu la capa sobre els ulls; doncs el meu vot i el de la Reina és que aquests moros es bategin, i si ells no fossin cristians ho seran els seus fills o els seus néts..." Així va ser com el rei Ferran el Catòlic va posar punt i final a la Granada daurada que anys abans ja s'havia rendit als seus peus. Traïnt els compromisos que havia signat amb el rei Boabdil i deixant entreveure, tan sols, dues sortides per als musulmans: la reconversió al cristianisme o l'expulsió del territori. Aquest capítol de la història m'afligeix, però també demostra que qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Malauradament, el curs de la Història no el podem canviar, tan sols ens podem remetre a conèixer-la, estudiar-la i aprendre'n. Tot i que d'això últim mai n'acabarem de saber... Des d'abans del rei Boabdil i les dinasties nazarines la Història ha funcionat a partir dels mateixos engranatges i dins dels paradigmes de la competitivitat i la "llei del més fort" i s'ha anat forjant així fins els nostres dies. La història que desprèn Granada és tan increïble com terrorífica, però no és inèdita. Algun dia, de la mateixa manera que existiren els moriscos, també existiren els renegats -els cristians granadins convertits a l'Islam-. I també els ibers o els romans. I és que, tot i que ens costi d'assumir, avui en dia som el que som "gràcies" a la sang que un dia es va vessar, gràcies a l'avarícia d'alguns i l'afany de ser més i millors d'altres. Tot i que existeixin ciutats ancorades en el passat, la Història segueix endavant també per elles. Amb un present esplèndit i un futur incert a l'horitzó. I mentrestant l'unic que ens queda és fer el turista tot esperant que algun "il·luminat", en el moment oportú aprengui dels errors del passat i pugui tirar la primera pedra.

El sol del capvespre inundava Granada fent-la de nou una ciutat daurada.
I desenfilant el camí de l'Alhambra tan sols sentia el batec d'un poble viu.

Capsa de llumins

1609-2009...

Passos per Granada, passos per la Història...